“Horitzontalisme” és un terme emergent utilitzat per descriure les característiques claus comunes de les ones de rebel·lió de la darrera dècada. “Occupy”, el 2011, ha estat el cim fins a la data, però el terme, per sí mateix, sembla originar-se amb la rebel·lió a l’Argentina després de la crisi bancària de 2001. Marina Sitrin en el seu llibre sobre aquella revolta utilitza el terme (en castellà, òbviament) per descriure el barri, lloc de treball i les assemblees d’aturats que sorgiren per formar “els moviments socials que clamaven per l’autogestió, l’autonomia i la democràcia directa.” [Original in English that this Catalan translation is from]
“Horitzontalisme” és un terme emergent utilitzat per descriure les característiques claus comunes de les ones de rebel·lió de la darrera dècada. “Occupy”, el 2011, ha estat el cim fins a la data, però el terme, per sí mateix, sembla originar-se amb la rebel·lió a l’Argentina després de la crisi bancària de 2001. Marina Sitrin en el seu llibre sobre aquella revolta utilitza el terme (en castellà, òbviament) per descriure el barri, lloc de treball i les assemblees d’aturats que sorgiren per formar “els moviments socials que clamaven per l’autogestió, l’autonomia i la democràcia directa.” [Original in English that this Catalan translation is from]
L’horitzontalisme és més una pràctica que no pas una teoria, el que vol dir que allà on apareix escrit, se’l descriu en la pràctica més que teoritzar-ne com a ideal. És el més senzill per seguir el fil conductor en el context dels moviments de base assembleària des de la crisi argentina i especialment, pel que fa a l’onada originada al nord d’Àfrica i el sud d’Europa des de 2010, fins a desembocar en quelcom global el 2011 amb l’”Occupy”.
El que tots aquests moviments tenien en comú no era pas una base teòrica subjacent, sinó tot un seguit de pràctiques comunes desenvolupades i, fins a cert punt, també, una determinada visió del món compartida. Tot i que utilitzo formes verbals del passat, tots aquests moviments segueixen vius d’una o altra manera (amb el Park Gezi aquest estiu com a nova florida d’aquell mateix horizontalisme i malgrat la carència d’una sola assemblea – amb un tema unitari. Però precisament perquè no es tracta d’organitzacions formals ni de grans temes teòrics clàssics del moment, els grups petits continúen organitzant-se i ajuntant-se espontàniament sota les seves pancartes i això és, al mateix temps, la seva grandesa i la seva misèria.
El punt clau de l´horizontalisme
En escriure envers “Occupy”, Strin fa una llista de característiques que podrien aplicar, en general, a tots els moviments de caire horitzontalista:
“Obrir espais a la gent per expresar les seves preocupacions i desitjos i fer-ho de manera directament democràtica.”
“La gent no se sent representada per governs que diuen parlar en el seu nom.”
“Mirant de prefigurar la societat futura en les relacions socials presents.”
“Acabar amb el poder de les corporacions, millorar l´accés a l’habitatge i a l´educació i acabar amb els programes d´austeritat i les guerres.”
“Alimentació, suport legal i atenció mèdica garantits.”
En una visió més crítica vers l’horitzontalisme i, en part, responent a Sitrin, en David Marcus el defineix com a “part d’un canvi molt més gran en l’escala i el pla de la política occidental: un gir cap a patrons més locals i horitzontals de la vida, un creixent escepticisme cap a les institucions de l’estat i un augment de desig de buscar una major presència en el camp de la llibertat personal”
L’adjectiu ‘occidental’ seria probablement innecessari, atenent al fet que al nord d’Àfrica o Turquia, per exemple, els moviments comparteixen les mateixes característiques. Marxistes i neoreformistes s’inclinen a veure totes aquestes tendències com a un problema en el desafiament al capitalisme; l’anarquisme, en canvi, els dóna àmpliament la benvinguda.
Horitzontalisme i Anarquisme
L’horitzontalisme inclou aspectes que van en paral·lel a la metodologia anarquista i, en particular, l’èmfasi en la democràcia i l’acció directa. Inclou tanmateix aspectes que erròniament s’han atribuït a l’anarquisme com ara la presa de decisions consensuada la qual, en realitat, va irrompre a la política radical per influència dels quàquers durant els moviments per la pau dels 60s.
De fet, molta de la gent que ha anat prenent part en aquests moviments, ignoren els lligams històrics i creuen que es tracta d’una metodologia completament nova i inventada per ells en les circumstàncies que els ha tocat viure. Han estat incapaços de veure la llarga tradició d’experimentació prèvia d’anarquistes i altres moviments que els han precedit.
Com a mínim en el cas d’”Occupy” això anterior es manifestà com una debilitat. Cal capacitat i coneixements per fer efectius els processos assemblearis. I pretendre crear-ho des de zero pot caure en la “tirania” de la “no estructura” amb les veus més cridaneres que, a través de les dinàmiques d’intimidació, tendeixen naturalment a dominar els buits de les assemblees. Això reprodueix, inevitablement, els models de la nostra societat: patriarcal i racista i les converses i debats acaben dominats per homes blancs que se senten còmodes en el seu esperat rol de gènere. A llocs on s’han produït aquestes dinàmiques insanes “post Occupy”, han acabat apareixent equips de caràcter autoritari com el mateix SWP que guien les assemblees cap a resultats determinats, cosa que ‘no és veritablement democràtic’.
Potser la feblesa més gran dels moviments horitzontalistes és la manca d’anàlisi de classe, com s’evidencia en el cas del Park Gezi a Istanbul o la substitució per mers clams contra la corrupció, l’opulència i el paper de les multinacionals que tendeix fàcilment a l’aproximació conspiradora i reformista, més que a lluitar pròpiament pel canvi. Amb això tendeixes a minimitzar l’arrel veritable dels problemes, tot pensant que són cosa de ‘gent dolenta que pren decisions dolentes’ i que evidenciar això comportarà solucionar-ho.
La icona de l’1% podria ser un bon punt de partida per explicar l’origen del capitalisme i la lluita de classe i moure la gent a creure que el veritable problema rau en les diferències entre els barris pobres i els pijos (un trist exemple que es repeteix a la política local). Però també pot ser l’inici d’una conversa en relació al control del món per part dels Rotschild a través de les trobades secretes dels Bildeberg i de com pensen fumigar-nos a tots amb fluorur des d’avions. Tal i com es va veure durant l’”Occupy”, tot l’anterior i les idees associades de Freeman esdevenen frustrants si no tens a ma la tradició històrica de l’esquerra com a punt d’origen comú que et permet discernir i menystenir les reiteratives teories de la conspiració antisemita.
La qüestió de guanyar
L’horitzontalisme també es diferencia de l´anarquisme que no té, com aquest darrer, una visió clara de com ha de ser una societat lliure o d’un procés per anar d’aquí cap enllà. I no em refereixo a un pla rector detallat (sóc prou escèptic en relació a la gent que dedica temps a planificar el futur de la humanitat en detall); em refereixo al nivell dels anarquistes que dibuixen la imatge social d’un món en el qual les assemblees als llocs de treball gestionen el treball i les assemblees de veïns i veïnes assumeixen i controlen les comunitats. No fa falta aprofundir gaire per adonar-se de les diferències d’aquest món que es dibuixa, en relació al món en què vivim.
Els processos anarquistes tendeixen a comportar sempre participacions massives (per exemple en termes de sindicats) seguits de moments d’insurrecció que hom podria visualitzar en termes de vaga general o també amb escamots armats al carrer tot i que el més freqüent fóra una barreja d’ambdues coses. Fins i tot essent discutible la factibilitat d’aquestes insurreccions armades a l’era de l’artilleria aèria, si que podem imaginar-nos-ho com a moment transformador. I que pot suposar un moment així per l’horitzonalisme? Que li semblaria guanyar a l’horizontalisme?
L’horitzontalisme també prescindeix i sovint és hostil a la idea de l’organització revolucionària formal. Havent experimentat prèviament com moviments revolucionaris han interactuat amb els moviments socials, podem entendre les raons de l’hostilitat i per això vam decidir respectar les prohibicions envers organitzar-se políticament durant els esdeveniments de l’”Occupy”. Les noves tecnologies han facilitat molt la possibilitat de construir moviments de masses pel canvi. Una vegada que apareixen persones individuals amb les mateixes inquietuds han de cooperar amb les organitzacions revolucionàries perquè necessiten accés als seus recursos: premsa i xarxes de comunicació.
Els partits ho sabien tot això i, per tant, no hagueren de modificar el seu comportament d’acord amb l’experiència negativa acumulada; algunes organitzacions com la SWP, tendiren a aïllar a qui refusava tolerar els comportaments negatius. Aquell període sembla superat en tant moltes eines comunicatives d’internet han contribuït a debilitar i molt, els lligams entre organitzacions de masses i comunicació de masses.
L’antiga manera de fer dels partits ha estat invertint tot el capital acumulat per resistir en aquest procés i comença a desintegrar-se davant la manca de nova militància i fons exhausts.
En alguns casos extrems, topen amb hostilitats externes i rebel·lions internes perquè fins i tot els seus fan ús d’aquestes noves tecnologies més enllà de lideratges formals.
L’anarquisme té una manera de fer diferent, tant en relació a l’horizontalisme com en relació als partits. Tot i que també ha intentat la comunicació massiva, considera imprescindible la necessitat de transmetre lliçons que puguin arribar i ser cregudes a través del temps i l´espai. I la necessitat d’una plataforma comuna que permeti la solidaritat malgrat la distància i les diferents experiències i cultures. En el període d’”Occupy” vaig mantenir converses amb anarquistes directament involucrats en el moviment i que compartien àmpliament les polítiques del WSM. Totes aquestes converses van desembocar no obstant en crítiques molt profundes perquè per nosaltres es tractava simplement d’establir ràpidament la nostra experiència política organitzativa.
Reformes a través de disturbis i electoralisme
Paul Mason escriu que “el poder dels moviments horitzontalistes és, en primer lloc, la possibilitat de reproduir-los per part de gent que no sap res de teoria i, en segon lloc, fer caure les jerarquies que miren de contenir-los. Estan exposats a muntatges d’idees que el coneixement estructurat i difícil de conquerir dels 70s i 80s mai no hagués permès(…). La gran qüestió de l’horitzontalisme és que com més triguis en articular-te enfront el poder, més incidiràs en allò que s’ha donat per anomenar la “reforma a través dels disturbis” o, dit d’altra manera: un tipus amb dessuadora i caputxa va a la presó durant un any per a què un home amb el seu vestit i corbata pugui promoure una llei parlamentària.”
Mason vol ara desplegar aquest argument per a la creació d’un nou partit sindicalista en la més crua tradició de De Leon o Connolly. Seria per crear una àmplia formació electoral que pugui dotar l’horizontalisme amb la visió d’una nova societat i el mètode electoral per aconseguir-ho cosa amb la qual no estaríem d’acord. Encara té però un altre argument en relació a les reformes per disturbis. L’horitzontalisme, sense visió ni mètode revolucionaris, l’únic que aporta són protestes més enllà de les quals l’únic que succeirà és que un govern en substitueixi un altre. Aquesta fou una de les lliçons de les experiències d’Argentina el 2001 quan es cridava “que se vayan todos”, un eslògan que es referia a tots els governants però que després d’un temps, s’imposà l’estabilitat i un nou govern estable puja al poder i hi romangué.
Una clau per entendre tot això és percebre que l’horitzontalisme no té més poder que el dels individus i això els posa en perill. Potser és per això que el despullament sorgeix espontàniament, com a tàctica. L’anarquisme té expressions de poder en forma de vaga general o gent armada. El poder dels horizontalismes consisteix en mobilitzar gent per ocupar espais i bloquejar carrers. A Argentina, el poder real de les assemblees d’aturats derivava del fet de bloquejar carreteres i paralitzar el comerç. A “Occupy Wall St.” la intenció de blocar el pont de Brookling fou un moment estel·lar com ho foren el propis intents de paralitzar Wall Street. Com més gent puguis mobilitzar, més potent pot ser la tàctica però seguiran essent tàctiques de protesta, no pas de transformació.
El que l’anarquisme ofereix com alternativa a l’horizontalisme són una visió i un mètode que no volen repetir el model sense fi d’un govern rere un altre govern. Nosaltres tenim una idea clara de com ens sentiríem en cas de guanyar, fins i tot si la ruta des d’on som ara fins arribar al friomf, està per descobrir.
Text i imatge .- Andrew Flood
Adició posterior: He escrit un text en paral·lel a aquest en què es demana perquè durant la crisi vàrem veure ocupacions de places en lloc de donar-se ocupacions de llocs de treball típiques d’altres crisis. I quines són les implicacions d’això, en particular tenint en compte que les ocupacions semiespontànies de llocs de treball tingueren avantatges significatius per l’esquerra tant en termes de polarització de les lluites interclassistes com també creant contrapoder a mesura que progressaven. Llegiu-ho a “Nabs, martells & la plaça” perquè les ocupacions dels llocs de treball es desvaneixen.
Catalan translation with thanks from Embat
WORDS Andrew Flood (Follow Andrew on Twitter )